1. Introducció
2. Referències històriques
3. Descripció arquitectònica
4. Galeria fotogràfica
5. Notes d'interès
6. Rondalles i llegendes

Castell d'Alaró: Descripció Arquitectònica

La porta d’entrada es troba a l’escalonada del castell. És el primer element constructiu, constituït per una avantmurada amb portal d'arc rodó adovellat i tres espitlleres laterals bastides amb carreus regulars; la resta de parament està constituït per pedreny irregular lligat amb argamassa, excepte la cantonada o aresta exterior, situada a l'esquerra, sobre el buit, que també és de carreus regulars. El portal mostra encara les escarceres de la porta, a la part de l'intradós de l'arc i els forats laterals on es col·locava la barra de reforç de la porta.

Abans de passar el portal, damunt un carreu situat a la part baixa del costat de la dreta, hi ha una petita cavitat que, segons la llegenda, és la "potada del cavall" de Jaume I, realitzada pel mític animal durant la conquesta del castell als sarraïns.

Es segueix pujant l’escalonada, que continua fins a arribar a la torre de l’homenatge (o torre del constipador, ja que és un lloc on el vent hi bufa amb força). Era la residencia del castellà i on es guardaven les armes. Aquesta torre, potser l'element constructiu de més envergadura del castell, es troba embeguda pel seu costat esquerre a la penya natural. Té dos portals. El portal d'ingrés és rodó adovellat, d'arenisca molt erosionada. No té brancal a la part esquerra perquè l'arc s'encasta a la roca. A l'intradós hi ha dues escarceres per a la porta i els forats que sostenien la barra que la reforçava. Sobre aquest portal, una finestra també d'arc de mig punt i un matacà defensiu al capdamunt en completen la visió exterior. La coberta de l'estança d'entrada és de volta de canó, amb parament irregular, a més de 4 metres d’altura. El portal de la torre que dóna a la part interior del recinte és d'arenisca i configura un arc apuntat o ogival asimètric.

A prop de la torre de l'homenatge, a l'esquerra i més amunt, segons s'entra, s'hi troba l'esperó oest. Presenta una petita porta que comunica una línia de murada, avui en ruïnes, situada en difícil equilibri sobre una aguda cresta que gaudeix d'una posició defensiva i de vigilància estratègica.

L'ampla planura superior del castell, a més de l'oratori de la Mare de Déu del Refugi i de l’hostatgeria, té diversos elements d'interès, com alguns aljubs, un d'ells amb tota probabilitat d'origen musulmà, un forn de calç, i la torre sud-oriental, bastida sobre un vertiginós espadat, coneguda amb el nom de la Presó dels Moros. Al costat esquerre d'aquesta torre hi ha la cova de Sant Antoni, de difícil accés i amb l'entrada abocada sobre l'abisme. La cova té restes d'una enigmàtica ocupació humana.

Una vegada dalt de la planura, a l'interior del castell, a la dreta apareix un gran aljub, de més de 20 metres de llarg i 3 metres d'ample, amb una bassa petita a la vora, i un parament de murada que conserva les restes de tres merlets. Vora aquest parament hi ha un rotlle de sitjó per fer carbó vegetal i, poc després, una torre de planta quadrada. Aquesta torre té una finestra rectangular amb vista directa sobre les cases del Verger, i una espitllera al cantó sud. Es veuen també els permòdols o mènsules que aguantaven les bigues del pis superior. El portal de la torre és de roca calcària, té arc escarser, tot i que li manca la clau de l'arc, i presenta les dues escarceres de la porta.

Deixam la torre i continuam la pujada cap a l’hostatgeria, per la qual cosa ens dirigim més cap a l'esquerra, cap al nord-est, encara entre alzines. A mesura que pujam, si ens acostam a una paret de protecció, podem captar una vista impressionant sobre les valls d'Orient i de Solleric i cap a les muntanyes. Aferrada a la paret, trobam una planta endèmica de les illes Balears, la Scaviosa crépica. Pocs minuts més endavant arribam a l'ermita de la Mare de Déu del Refugi i a l’hostatgeria del castell, també coneguda amb el nom de Cal Donat.

L’ermita es començà a construir al 1622 per iniciativa del rector Joan Coll, en agraïment per unes pregàries que varen ser ateses (es va pregar per alleugerar la sequera que patien els camps). Posteriorment, entre 1764 i 1778 l'església fou molt reformada.

El primer ermità fou Jaume Sampol, que es féu càrrec de l'ermita des del mateix moment de la inauguració, en 1622. Un dels ermitans primerencs fou Joan Mir i Vallés (1623-1688), conegut com a Joan Mir de la Concepció, que més tard fundà la congregació de Sant Pau i Sant Antoni, i visqué molt de temps a l'ermita de la Trinitat de Valldemossa. En la sala de l’hostatgeria es conserva un retrat seu amb una inscripció ben explícita:

"Vertader retrato del gran sirvent de Déu i Venerable Hermità Fr Joan Mir de la Concepció. Natural de Alaró. Visqué 48 anys en el desert, 6 en el Castell d'Alaró, 42 en el de la SSME. Trinitat, ab gran exemple y austeritat de vida. Fonch superior mestre, y guia de molts, que deixant el mon se retiraren a la soledad, per imitar las suas virtuts. Amable y volgut de tots, morí de edad de 64 añys a 12 de juriol 1688".

L'actual edifici presenta un ample atri amb entrada per un gran arc rebaixat i coberta de dos aiguavessos amb bigues de fusta. Dues columnes octogonals de pedra sostenen, als costats, la teulada, aixecades sobre una base alta. Més al centre, dos estalons de fusta sostenen les jàsseres de la coberta. El vèrtex superior exterior de l'atri és coronat per un curiós rellotge de sol.

El portal principal de l'oratori és d'arquitrau, amb llinda, i té una senzilla decoració barroca, de la qual destaquen dues piràmides amb bolla que conformen la data de 1764, així com una motllura que envolta brancals i llinda. L'interior és de dimensions reduïdes, amb coberta de dos trams de volta d'aresta i sòtil amb decoració estucada de motius vegetals, obra de l'escultor italià Antoni Soldati. L'altar és de marbre rosat de Solleric, i al capdamunt té un retaule presidit per la imatge de la Mare de Déu del Refugi, feta de fusta policromada i que representa una dona de mitjana edat. Aquesta Mare de Déu té la particularitat que no du l'Infant Jesús en braços, sinó que aquest ja camina just davant sa mare. Els laterals del retaule són ocupats per les figures pintades de Cabrit i Bassa, potser amb un aire més semblant a romans que a soldats del segle XIII.

Sobre les dues portes laterals de l'esglesieta hi ha dos relleus en estucat de calç; el de la dreta representa Sant Antoni i el de l'esquerra, en molt mal estat, Sant Joan Baptista o Sant Pau Ermità. Per la porta de la dreta s'entra a la sagristia, on s'exposen alguns ex-vots i un nínxol que conté, segons ens explica una desdibuixada inscripció, "dos costillas reliquia de S. Cabrit i S. Bassa". En relació amb aquestes relíquies, el rector d'Alaró, Joan Coll, ferment defensor de la causa de G. Cabrit i de G. Bassa, en el mateix document comentat anteriorment, ens refereix que "en lo dit any 1622 lo dia de St. Simó i St. Judes aportí jo dues costelles de dues sepultures que ha en la Seu de Mallorca dels Sts. Cabrit i Bassa."

Cap a l'esquerra, al fons de la sagristia, un estret passadís realitzat segons l'estil dels cambrils que contenen imatges molt venerades, permet de veure, si s'acciona un senzill mecanisme giratori, la imatge de la Mare de Déu del Refugi; per l'altre costat, el corredor comunica novament amb la nau del temple.

Aquesta ermita degué substituir-ne una de més antiga, ja que se coneix que el castell va tenir capella ja des de després de la conquesta (probablement es modificaren les mesquites dels castells per capelles, o es crearen de noves). Aquesta afirmació es basa en que juntament amb en Cabrit i en Bassa s’anomenen altres personatges en la defensa del castell, entre ells a Tomàs presbiter. Estava dedicada a nostra Madona Santa Maria i s’hi podia trobar una capella dedicada a Sant Bernat, en honor al qual el real Patrimoni pagava un ciri durant la celebració de la missa.

Devora l’oratori es troben algunes dependències que funcionen com a hostatgeria (l’Arxiduc ja la menciona ). Aquesta ocupa una austera edificació que conté estances per a l'acolliment dels visitants (taverna, menjador, cel·les...). Podem destacar els contraforts exteriors dels paraments i una petita espadanya amb campana. A la part dreta del conjunt, rere la capella, hi ha una cisterna amb una pica de pedra d'una sola peça. Al 1991, s’instal·là pels voltants un Via Crucis de rajoles ceràmiques signat per Mayol-Pons.

El camí que surt des de les cel·les noves avança per la part de llevant i de migjorn, i als pocs minuts ens trobam una bifurcació: cap a l'esquerra condueix als aljubs, i cap a la dreta a la torre de migjorn, o Presó dels Moros, i a la cova de Sant Antoni. Pel camí de l'esquerra, el primer aljub que apareix és de planta circular i en sobresurt un collet de cisterna. Més a l'esquerra, molt perdut entre la vegetació, es troba el primer dels tres aljubs de planta rectangular amb coberta rebaixada. S'accedeix a l'interior per una escala de nou graons i compta amb dos arcs rebaixats que neixen de mènsules situades a mitjan altura. El segment central interior mostra la tècnica constructiva de tàpia, cosa que ens defineix una gran antigor. El segon aljub rectangular té també coberta de volta, lligada amb argamassa de calç, i l'interior ben recobert d'argila per impermeabilitzar. El tercer aljub rectangular és el més irregular, ja que realment dissenya una panxa en un dels seus costats. Una bassa descoberta completa el conjunt de reserva d'aigua, molt important, com es pot deduir, i que ens il·lustra sobre una de les qüestions més problemàtiques en cas d'haver de resistir un setge de llarga durada.

Pel camí de la dreta, es pot arribar a la torre de migjorn i a la cova de Sant Antoni, situada sobre l’abisme de migjorn (sobre el predi de Son Cladera). Aquesta es troba situada en l'angle sud de la mola del castell, en una situació no només estratègica sinó també vertiginosa sobre el buit. La torre de migjorn s'anomena també Presó dels Moros, en una interpretació popular de la seva situació d'aïllament. És una torre oblonga, amb merlets i espitlleres.

Devora la torre, a l'esquerra si miram el buit, s'hi troba un estret passadís excavat naturalment en la roca calcària, que condueix a la cova de Sant Antoni. Aquest és l'únic accés d'aquesta enigmàtica cova, penjada sobre l'abisme del cingle d'en Cladera. El pis de la cova no és planer, sinó rost, i al fons, encara es pot veure el nínxol que ocupava una pintura de Sant Antoni, així com les restes d'una pica que recollia l'aigua d'un degotís exigu. Aquestes misterioses restes responen a una ocupació anacorètica del segle XVII. El restaurador de l'eremitisme mallorquí, Fra Joan Mir de la Concepció, s'hi recollia sovint entre 1640 i 1646.