1. Introducció
2. Referències històriques
3. Descripció arquitectònica
4. Galeria fotogràfica
5. Notes d'interès
6. Rondalles i llegendes

Castell d'Alaró: Referències històriques

Els primers indicis de construccions en aquest indret són les restes d’un talaiot situat en el cim i que ens ha arribat en males condicions de conservació. Posteriorment coneixem les ocupacions dels ibers, romans (que possiblement els romans ja hi bastiren algun reducte defensiu), vàndals i bizantins, encara que la primera constància històrica és un text en àrab del geògraf andalusí Abi Bakr al-Zurhri, arrel de la invasió musulmana de 902.

Aquest parla d'un castell, el Hisn Alarun, on els rum, denominació que designa en àrab els bizantins o població cristiana d'origen romà, oposaren resistència a l'ocupació musulmana de Mallorca, iniciada l'any 902, i aguantaren durant vuit anys i cinc mesos. Suposam que ja hi devia haver algun tipus de fortificació rudimentària.

Durant la conquesta catalana, aquesta contrada va ser escenari de violentes lluites per desallotjar els musulmans refugiats en les muntanyes, entre les quals el castell d'Alaró constituïa un punt estratègic. El cabdill  Xuiap, cap de  la resistència musulmana en els tres castells, es va veure obligat a signar un tractat de capitulació (aconseguí un pacte de respecte per a les seves vides que incloïa la llibertat per a viure i cultivar les seves terres) i el castell passà a mans cristianes. Assegurat el sotmetiment d'aquests darrers reductes, el rei conqueridor es reservà el castell quan canvià el domini senyorial de l'illa de Mallorca pel comtat d'Urgell a l’Infant Pere de Portugal, l'any 1231.

El rei Alfons d’Aragó, nebot de Jaume II, usurpà el poder a Jaume II de Mallorca, l’any 1285, davant la passivitat de tota l’illa, llevat de la guarnició del castell d’Alaró, que seguí fidel a Jaume II. En aquesta resistència destacaren dos personatges que s’atreviren a qüestionar irònicament els drets del nou monarca: eren Guillem Bassa i Guillem Cabrit, dos soldats del rei Jaume II, que segons la tradició moriren cremats a la plaça del Lledoner de los Damunt d'Alaró, davant tot l’exèrcit. El poble els recordarà com a màrtirs, i fins i tot els anomenarà Sant Cabrit i Sant Bassa.

La resistència i suplici dels dos soldats es va divulgar per Mallorca, Castella, Itàlia i França . El papa honori IV va voler ex combregar al monarca, però va suplicar penitencia i el Papa la hi va concedir a canvi de tornar el regne de Mallorca al ser oncle.

És curiós que no hi ha detalls de la presa del castell i de la mort de Cabrit i Bassa per fonts coetànies, sinó que ho trobam la primera referència a escrits de finals del s XV.

Alguns documents d’època parlen d’un tal Guillem Bassa, advocat i condemnat a mort per Alfons d’Aragó. Amb aquesta informació, i algunes altres, es dedueix que Guillem Cabrit i Guillem Bassa no eren simples soldats, sinó que havien tengut algun càrrec de confiança amb en Jaume II.

Es feren diverses reconstruccions en el segle XIV per a millorar la defensa i, cap a la segona dècada del segle XV s’efectuaren les darreres reparacions del castell. Sembla que les restes actuals són molt hereves d’aquesta restauració. Pocs anys després, l’any 1343, els defensors del castell no oposaren resistència a les tropes de Pere el Cerimoniós (a diferència del castell del Rei) iniciant d’aquesta manera una disminució de la importància del castell, que culminà al 1741, moment en que es retirà la darrera guarnició militar. Anteriorment, Ferran el Catòlic intentà que s’abandonàs el castell (al 1484), però els Jurats del Regne el varen convèncer de la importància estratègica de l’indret.  Per sort, va continuar sense abandonar-se, ja que en el 1543 es va elegir com a lloc per a custodiar els ornaments sagrats de la parròquia de Sóller en moments de atacs dels pirates i corsaris a l’illa.

En el segle XVII es construí l’oratori dedicat a la Mare de Déu del Refugi (concretament l'any 1622). Amb aquesta construcció, a més d’un nucli de vigilància i defensa, es convertí en un centre espiritual i religiós. A partir de l’abandonament de la fortificació com a guarnició militar, el lloc es reservà només per a santuari.

Al 1811 el Patrimoni Reial va subhastar totes les finques i edificis que no donaven beneficis econòmics a la nació (era el moment de la guerra amb els francesos), entre elles el castell. Alaró, per subscripció popular, va adquirir l’ermita i l’hostatgeria, mentre que la major part de les terres fou adquirida per Francesc Rosselló per 1.020 lliures.

Durant la guerra civil, el castell va ser ocupat per l’exèrcit. Actualment el recinte del castell està gestionat per l’Ajuntament d’Alaró i la Parròquia, que hi mantenen un dotat que s’encarrega de l’hostatgeria.