"Antigament la força del castell era de les més respectables d'aquell temps, tant per la seva aspra i eminent situació com per la solidesa dels murs i defenses..."
- Introducció
- Referències històriques
- Descripció arquitectònica
- Galeria fotogràfica
- Notes d'interès
- Visita virtual
- Rondalles i llegendes
Castell de Bellver: Descripció Arquitectònica
La planta del castell és una obra de gran originalitat, basada totalment en formes circulars, pel que se suposa que hi ha un projecte inicial. Està format per un nucli amb quatre torres semicirculars marcant els eixos de simetria. Tres d’elles estan adossades al mur, mentre que la quarta, la Torre de l’Homenatge, està exempta. Entre aquestes torres hi ha quatre torretes més petites, també circulars, que es sostenen sobre contraforts cilíndrics, que arriben al talús del castell, rematats per un cos troncocònic.
Tot el conjunt està envoltat d’un fossat circular, seguint les línies del castell, amb un robust talús on s’assenta el castell dins d’aquest. L’interior del fossat estava estucat ja que servia, a més de la defensa del castell, per dur aigua als aljubs. Per a la torre de l’Homenatge es dissenya un segon fossat que envolta la torre i que marca un altre cercle, més petit, tangencial al gran.
A l’altre costat del fossat es troba el revellí o esplanada exterior del castell. Aquesta va ser construïda alguns segles després del castell per motius de defensa i de la introducció de nou armament militar. La part exterior es troba tancada per una paret que el volta i presenta 27 troneres o obertures que servien per a situar-hi les peces d’artilleria. Entre aquestes troneres hi ha els graons que eren ocupats pels soldats amb armes lleugeres.
En el parapet que tanca el revellí, a prop del portal principal, un poc més a ponent, i encastada en el mur, hi ha la làpida dedicada al general Lluís Lacy. Amida 1,79 m de llarg i 79 cm d'alt i té una inscripció que diu:
Aquí fue fusilado el Exmo. Sor. Teniente General D. Luis Lacy
El dia 5 de julio de 1817 a las 4 y 10 mins. de la mañana, víctima de su ardiente amor a la libertad.
La Patria recuerda con entusiasmo sus glorias militares y llora sus virtudes.
Esta lápida es un pequeño tributo que ofrecen a su grata memoria la Milicia Urbana y liberales de Palma
La Torre de l’Homenatge, que dóna força i elegància al conjunt, s’aixeca uns 33 metres sobre el talús i s’assenta sobre el fossat, que el circumda totalment. Té una planta totalment circular i està dividida en quatre pisos que es comuniquen amb una escala mallorquina (una escala de caragol) de 118 esgraons. El pis inferior es comunica, per una tronera circular, amb una habitació de quatre metres d’alçada i coberta de volta. Aquesta és la sala anomenada “l’Olla”, una sala que ocupa tot el talús de la torre i que, segons diferents autors, ha estat una de les presons més horribles de l’illa, mentre que per altres només ha tengut la funció d’aljub. Les dues teories podrien ser certes, perquè hi ha una sagetera, que ens parlaria de la presó, i dos tubs de ferro, que podrien ser els desguassos de l’aljub. Altres autors parlen de noves funcions, com el de graner o sitja.
L’escriptor Jeroni Rosselló, a les notes que escrigué a l’estudi de Jovellanos sobre el castell, diu que havia conegut presoners que estaren captius dons l’olla. Així mateix, Miquel Bibiloni, a la seva obra sobre el castell de Bellver, ens diu que a l’olla hi havia dibuixos i inscripcions fetes al carbó i que la humitat quasi ha esborrat per complet. La teoria de la presó es confirmaria amb la troballa de dos grafits, un del casc d’un vaixell i l’altre un esbós d’una estructura arquitectònica (**).
El ánimo se horroriza al aspecto de esta tumba de vivos; y si de una parte reconoce que no hay crimen a que no pueda llegar en su heroismo la perversidad de algunos hombres, de otra no puede menos de admirar que sean muchos más los que han aspirado a la excelencia en el arte horrible de atormentar a sus semejantes”(**)
En un principi la torre estava aïllada del castell i només es comunicava amb ell a través d’un pont llevadís. Actualment aquest pont llevadís ha donat pas a un passadís que es sosté sobre un doble arc apuntat. Hi havia un altre pont llevadís, avui desaparegut encara que queden algunes marques visibles, que unia la torre amb l’esplanada a través d’un portalet d’arc rodó adovellat obert a la banda nord i amb la data de 1514 sobre el portal. El mur exterior té dos metres de gruixa i els pisos estan coberts amb volta de creueria ogival, excepte el superior, que té sòtil de fusta. També aquestes cambres serviren de presó (testificat pels barrots de ferro que hi havia a les finestres, avui desapareguts). El pis inferior presenta troneres, mentre que a les superiors hi ha finestres d’arc rodó, algunes d’elles amb festejadors a l’interior. L’escala arriba a la plataforma superior de la torre, des d’on es pot divisar una magnífica panoràmica, així com la disposició de tot l’edifici. La part superior de la torre està coronada per trenta vuit permòdols encoixinats, amb les seves troneres. Aquests neixen del mur, enllacen amb l’ampli voladís i formen els buits imprescindibles per a la defensa. S’han intentat cercar alguns paral·lels, com per exemple el Donjon o les torres de defensa islàmica. Durliat, en canvi, creu que fa referència a alguns castells de França, com el de Carcassone o el d’Aigüesmortes (**).
El castell té dues portes d’entrada: l’entrada principal, anomenada del Rei, i el portal de la Reina, que s’obri a migjorn. Aquesta era una entrada secundària i només s’accedia a ella a través d’una passarel·la també asimètrica en relació al portal, com les portes secundàries del castell de Perpinyà. Durant molts de segles, aquesta porta va romandre cegada. La porta principal o del rei està situat vora el talús de la torre de l’homenatge. L’accés es fa a través d’un pont, antigament llevadís (encara es poden veure, a l’altura del primer pis, les corrioles que aguantaven les cordes d’aquest), que es troba lleugerament desplaçat a l’esquerra de la porta. El portal és d’arc rodó, amb dovelles petites, i està protegit per una sagetera i un matacà superior, sostingut per quatre mènsules.
L’edifici està compost per tres anells concèntrics: el mur exterior, una paret mitgera (entre aquestes dues es situen les habitacions) i els arcs que componen les galeries cobertes.
En el pati hi ha una gran originalitat en els porxos: A la zona inferior veim arcades de mig punt sobre 21 columnes quadrades aixamfranades i un petit basament també quadrangular sense aixamfranar. Al pis superior hi ha una galeria de 42 arcades ogivals (és el mateix que a Perpinyà i a l’Almudaina) sobre columnes octogonals. Els arcs són arcs apuntats amb una columna central que divideix cada arc gran en dues meitats, amb una decoració amb triforis (o trèvols calats) als carcanyols seguint l’esquema ple-buid-ple-buid. Aquesta decoració dona una agilitat i una bellesa sorprenents. Les columnes fan una seqüència de fust més gruixat o més prim segons siguin dels arcs grans o petits. Les bases també són diferents (les dels arcs gran tenen una secció quadrada, mentre que els dels arcs petits tenen base octogonal) però els capitells son tots iguals, amb una decoració vegetal molt simple.
S’han intentat cercar vinculacions, però no es troba el model. En el centre del pati es troba una gran cisterna o aljub, amb un coll quadrat, de grans dimensions (s’estén per davall de tot el pati). Devora el coll hi ha dues piques de pedra, de mides diferents. L’aigua es recull de les terrasses, les volades i del pati (un altre temps també es recollia l’aigua del fossat). El trespol és de carreus de pedra de Santanyí, disposats concèntricament, excepte al voltant del coll de la cisterna, on hi ha un tram emmacat de còdols.
A la planta baixa, tant a la galeria com a les sales, la coberta és de fusta plana, amb bigues sobre permòdols de pedra, mentre que al pis superior tenim voltes de creueria simple amb un perfil un poc trapezoïdal, amb un perfil rectilini i gruixat, sobre un cul de llàntia desornamentat. Aquestes voltes de creueria es troben en correspondència amb els arcs grans de la galeria.
La galeria alta acaba amb un voladís de fusta que sobresurt cap a l’interior del pati, amb mènsules treballades que sostenen la coberta de teules. Se sap que aquest voladís va estar un altre temps policromat amb rics tons, destacant el blau o vermell. Les columnes i capitells de les galeries, així com algunes cambres, estaven estucades en color vermell (a la crònica de Bibiloni, de 1867, ens diu els pilars tenien la brillantor i el color de l’àmbar).
Tres escales de caragol comunicaven la galeria alta amb la baixa (aquestes conduïen a la capella, a la sala principal i a la cuina) i aquesta amb la plataforma. Dues d’elles varen ser condemnades mentre que en la tercera, devora la cuina, es situa actualment l’escala d’accés al pis superior. Aquesta ja apareix a la crònica de M. Bibiloni.
El castell té dos pisos superposats, amb estances irregulars dividides radialment. Segons l'arxiduc Lluís Salvador són "austeras y sin adornos, por mor del grueso de los muros, son frescas y aireadas en verano y por el contrario en invierno son templadas"(**).
A la zona de la planta noble s’hi ubicaven les dependències del rei (probablement prop de la torre oriental), les de la reina (es parla de la seva cambra i de la seva cuina) prop de la torre meridional, les sales oficials, la cuina i la capella de Sant Marc. Els textes mencionen també la cambra dels infants.(**)
La capella, dedicada a Sant Marc, és una sala dividida en o cinc trams, un d’ells destinat al presbiteri, tancat per una reixa d’estil mudéixar. Part des trespol del presbiteri és original (ceràmica de verd i manganès) i és un dels pocs motius ornamentals del pla original que han arribat fins a avui. Bibiloni comenta que a l’interior de la capella (així com a algunes zones de les dues sales superiors de la torre de l’homenatge) encara es conservaven algunes restes del primitiu paviment amb una capa d’estuc que tenia la brillantor del marbre. Hi ha també pintures murals de finals del segle XVI. L’antic retaule medieval ha desaparegut, així com un altre posterior, pintat en la primera meitat del segle XIX per Antoni Ventallol, segons patrocini del governador Pedro de Montellano. Actualment, darrera l’altar hi ha un frontal brodat que possiblement representa l’Àngel Custodi de la ciutat de Mallorca, flanquejat per la representació de dos sants. Segons un inventari de 1384, la capella estava decorada ricament amb diferents ornaments: calzes de plata, missals, casalles, capes, etc. La porta d’accés des de la galeria és d’arc rodó i està coronat per una creu trevolada.
A la cuina destaca la gran campana monumental central, amb pinte i que estava situada sobre la llar. També es pot destacar que es conserven dues piques amb dos panells ceràmics, un representant a Sant Sebastià i l’altre a la Mare de Déu de la Mercè.
Totes les cambres es comuniquen per portes cobertes de volta i quadrades que no coincideixen en l’obertura a causa de l’esquema radial del castell.
En el pis superior les finestres són geminades semblants a les obertures de l’Almudaina o de Perpinyà, amb una mínima decoració lineal, mentre que a la planta baixa la il·luminació s’aconsegueix mitjançant troneres o petites finestres rectangulars.
En l’actualitat desconeixem els motius decoratius que adornaven les partes de les sales del castell. Les úniques conservades són les pintures murals que es veuen a la Sala Jovellanos. Aquesta es troba en els arrencaments dels arcs i se creu que cobrien tots els elements de les voltes. Les pintures consten de diferents bandes horitzontals, algunes monocromes i d’altres amb decoració vegetal, com roleus. A la zona inferior hi ha restes del que devia ser una decoració de cortinatges. Tot el conjunt està coronat per una banda de merlets esgraonats. Actualment aquesta cambra es dedica a museu i a les parets es conserven dos panys d’estucat que, segons la tradició, Jovellanos va escriure alguns dels seus versos davant la prohibició d’utilitzar paper i ploma. Recentment, aquesta autoria ha quedat descartada, ja que s’ha comprovat que la data inscrita en una d’elles és la de 1810, dos anys després de que Jovellanos abandonàs el castell.(**)
A la planta baixa les sales estaven dedicades a les dependències del personal de servei, dels soldats de la guarnició del castell i a les quadres (testimoniat per Jovellanos).
Alguns historiadors han vist en aquesta construcció influències àrabs (**), poc demostrables actualment, encara que, per les dates de construcció de la fortificació, encara era molt viva la presència àrab a l’illa.