"Antigament la força del castell era de les més respectables d'aquell temps, tant per la seva aspra i eminent situació com per la solidesa dels murs i defenses..."
- Introducció
- Referències històriques
- Descripció arquitectònica
- Galeria fotogràfica
- Notes d'interès
- Visita virtual
- Rondalles i llegendes
Castell de Bellver: Referències històriques
El Castell de Bellver (que significa "bell veure") es troba situat sobre un cim de 112 m que apareix documentat en el segle XIII com a Puig de sa Mesquita, encara que no s'ha pogut comprovar de moment l'existència de cap recinte religiós musulmà en el solar de la fortalesa o pels seus voltants. El que si es coneix és que tot el puig de sa Mesquita estava sembrat de vinya.
Per la seva privilegiada situació, domina la badia de Palma i gran part de la zona sud-oest de l'illa de Mallorca. Es troba a uns dos quilòmetres de la ciutat i probablement vas ser pensat més com una construcció palatina i d'esbarjo per als monarques que com a fortificació militar.
La construcció del castell s’inicià per ordre del rei de Mallorca, Jaume II, en una data que indeterminada entre 1300 i 1309, moment en que les obres ja es troben plenament consolidades. Es coneix que abans i després de l’inici de les obres, la monarquia va fer una sèrie d’expropiacions i compres de finques als voltants del puig per a poder dur a terme les obres.
La documentació de l’època ens dóna alguns noms de mestres que hi treballaren. Per exemple coneixem que el primer mestre d’obres reial del castell va ser Ponç Descoll, probablement l’autor del projecte del castell. En tot cas, es troba ben documentat que en 1309 el director de la fàbrica de l'edifici era el mestre d'obres Pere Salvà. Els documents de l'època ens certifiquen l'autoria d'altres mestres i artistes, com per exemple el picapedres Pere Despuig, que bastí les columnes (per cadascuna de les quals cobrava 24 sous), tallà els arcs de la galeria i construí les escales, Francesc Cavaller, responsable de la decoració i la pintura mural i Francesc Camprodon, autor de les escultures. Molts d’aquests artistes i picapedrers també treballaven, de forma simultània, en el palau de l’Almudaina, on es reconstruïa el vell palau musulmà i es reformava profundament per tal de convertir-lo en residència reial. També és simultani la construcció del palau de Perpinyà, que en aquells moments també formava part del regne de Mallorca.
El llibre de comptes de la fàbrica del castell datat entre l'1 d'abril i el 31 de desembre de 1309 és un dels documents per fixar les condicions de les obres. Aleshores, el ritme de treball era molt ràpid, fins al punt que s'habilitaren les festes per fer feina. En aquell moment hi havia una seixantena de mestres i oficials picapedrers, un bon nombre d'aprenents o ajudants i set esclaus del rei; a més, també hi treballaven cent cinquanta dones, encarregades de traginar terra i desbrostar vegetació. Segons el Libre de Beilver del ayn MCCCIX , a l’octubre de 1309 ja s’incorporaren a les obres els fusters i pintors, cosa que fa pensar que les obres ja estaven força avançades. Segons aquest Durliat, el març de 1310 les obres es trobaven de la manera següent: "les finestres estan al seu lloc, com les arcades de la galeria inferior; es treballa a les escales i a la galeria superior; la torre de l'homenatge -torra maior- està construïda; el portal principal ha rebut les seves portes i es comencen a pintar les cambres" . Abans de la seva mort, l’any 1311, Jaume II pogué veure pràcticament acabada la fortalesa.
Les pedreres utilitzades per a la realització d’aquesta obra varen ser les de les galeries subterrànies situades baix la muntanya i el castell, però també s’utilitzaren altres, com les de Portals o Santanyí, d’on extreia un marès més dur, es degué utilitzar per a construir els murs exteriors, que eren els que requerien més solidesa, i de millor qualitat, per als treballs d’ornamentació. La pedra extreta baix el castell és la que ha patit més el deteriorament, sobre tot en els llocs més exposats al vent. La gran quantitat de pedra extreta i la llargària d’algunes galeries, fa pensar que també va servir per a construir altres edificis de la ciutat, com la Seu o l’església de Santa Creu. Els picapedrers solien marcar les pedres que realitzaven, amb un nom o símbol, per a efectes de cobrament de sous. Aquests símbols encara es poden veure en moltes zones de l’edifici.
Durant el regnat del rei Sanç, successor de Jaume II, les obres pràcticament quedaren finalitzades i el monarca hi residí temporalment l’any 1314; almenys, es documenten ordres reials signades a Bellver el maig i el juny de 1314 i el juliol de 1322. Jaume III, successor de l’anterior, va veure com es finalitzava, per part dels picapedrers Pere Tallada i Francesc santa Creu, l’obra del fossat que envolta l’edifici.
L’any 1343, durant la campanya de reincorporació del regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa, el castell va romandre assetjat i, poc després de que Pere el Cerimoniós s’hagués coronat rei de Mallorca a la seu, aquest es rendí a les tropes catalanes. Jovellanos ens conta així l'episodi: "El rei d'Aragó no es creia en plena seguretat mentre no posseís la fortalesa. Encarregà al cavaller Bernat de Sort que hi passàs amb una partida d'almogàvars, per tal d'apoderar-se del castell. Volà cap allà. Requerit Marí a fer el lliurament, es reuní en consell amb els seus, explorà el seu dictamen, els exhortà a seguir el partit que l'honor dictava, i tal com ell i el seu exemple, es manifestaren preparats per a la defensa. Mentrestant, acomplit el termini que Marí demanà per deliberar, se li féu una segona intimació, en nom del rei, pel seu notari Francesc Fos, al qual tardà a contestar, perquè ja aleshores Jaume Bauçà, un dels vuitanta soldats que componien la guarnició començà a témer i a parlar de lliurament. A la fi, tornat a demanar pel capità Sort, respongué resoltament que tenint el castell pel rei don Jaume, i havent jurat defensar-lo, no podia faltar al seu jurament ni lliurar-lo a un altre sense ordre seva. Així, preparant-se ell per a la defensa i els del rei per a l'atac, es descobrí que l'exemple de Bauçà havia contagiat tant els seus companys, que arrastrant-ne fins a setanta sis, desempararen el castell, i poc després el seguiren els altres tres que quedaven amb el governador. Aleshores, despitat, Marí llençà les claus, i entrant Sort, s'apoderà del castell i el protegí amb els seus almogàvars" .
En les notes de Moragues i Bover a la Història de Mut, Dameto i Alemany, es recull la llegenda referida a la repressió practicada pels partidaris de Pere el Cerimoniós: "Hemos leído en un papelejo del Heydeck de Mallorca, que Bellver fue el lugar donde aquel monarca hizo construir una campana tal, que a semejanza de la famosa de Huesca, se oyeron sus sonidos por todo el reino" .
Un inventari de 1345 ens parla de l’organització interna de les cambres del castell. Les més destacades serien la torre d’armes, el pati, la ferreria, la botilleria i les cambres. Quatre anys més tard, després del fracassat intent de recuperació del regne per part de Jaume III, el castell es convertí en presó de molts fidels al rei Jaume, fins i tot la seva vídua, Violant, i els infants, Jaume i Isabel, estaren presos aquí dos mesos abans de ser traslladats a Barcelona i empresonats al Castell Nou.
L’any 1391, amb motiu de les revoltes dels pagesos que acabaren amb l’assalt al Call jueu, el castell va viure un setge per part dels revoltats, dirigit per Pere Mosqueroles, que volia venjar la mort del seu pare Ramon, prohom forà de Sóller. Dia dos d’octubre d’aquest mateix any, s’establí el setge amb sis mil o set mil homes. A dins s’hi havia refugiat un grup d’homes, entre ells Pere Safortesa, inculpats pels revoltats en l’afer. A la fi s’establiren negociacions i Mosqueroles aconseguí garanties que els allotjats en el castell farien front a les seves responsabilitats. Finalment, s’aixecà el setge.
La darrera vegada que el castell va ser cort es produí l’any 1394, quan els reis Joan I i Violant de Bar, la seva filla Violant i tota la seva Cort i residiren una temporada fugint de la pesta que assolava Barcelona. En aquests mesos d’estança les festes, el luxe i les despeses generals anaren agreujant la crisi econòmica de l’illa. Després d’aquest episodi, el castell es convertí en presó, deixant de banda la seva part com a residència palatina.
A mitjans del segle XV, les bombardes del castell s’aparellaren per atacar unes naus venecianes que amenaçaven la seguretat de les naus de Portopí. Aquest va ser un dels diferents episodis que es donaren dins la creixent inseguretat que va patir la mar Mediterrània des del segle XV fins al segle XVIII. Uns anys després, durant l’aixecament forà (1450-1452) s’utilitzaren diferents estances per a retenir un bon nombre de presoners, tots ells pagesos revoltats.
A l’agost de 1459 arribà a Mallorca el príncep Carles de Viana amb l’objectiu de prendre possessió de les fortaleses de l’illa com a senyor de Mallorca (era una de les condicions per aconseguir la pau entre el príncep i el seu pare, el rei Joan II, que en 1458 havia succeït el seu germà Alfons el Magnànim al front de la corona d'Aragó). El rei, però no volia atorgar al seu fill el castell de Bellver i, quan en príncep Carles se n’assabentà tornà a Barcelona, on morí un any després.
Durant l’època de les Germanies, un bon grup de cavallers i altres mascatars (persones contràries al moviment revolucionari) es refugiaren dins el castell. Els agermanats, dirigits per Pasqual Rosselló, assetjaren i assaltaren la fortalesa a causa dels diferents rumors que circulaven sobre els preparatius d’un contraatac d’aquests refugiats contra la ciutat. La majoria dels defensors del castell moriren durant l’atac, entre ells el castellà de Bellver Pere de Pacs i el seu germà Nicolau. L’any 1523, al final de la revolta de les Germanies, els principals cabdills agermanats varen ser tancats a la torre de l’homenatge del castell. Poc després eren executats per esquarterament a la ciutat, així com els membres de l’anomenada Ambaixada Agermanada, que havien anat a la península per sol·licitar perdó i justícia davant l’emperador. Aquests però foren executats vora el castell, penjats d’unes forques.
Durant el segle XVI es feren diferents reformes a causa dels avenços de la tecnologia militar: s’hi feren obres de fortificació de la defensa artillera, amb el revellí o esplanada com a exemple, també s’instal·laren peces d’artilleria, necessàries davant el perill turc. Aquestes reformes provocaren la pèrdua dels merlets del terrat superior. En aquest mateix segle, un llamp afectà a la fortalesa i provocà un devastador incendi. Les obres de reconstrucció varen ser considerables. Segons M. Durliat, el llamp enderrocà la torre de migjorn, la torre oposada a la torre de l’homenatge i es va fer una reconstrucció molt fidel a l’original . A finals del segle XVI, el governador de la fortalesa era Pere de Pacs. Aquest tenia una germana, Joana de Pacs, que vivia també al castell i tenia per costum confessar-se amb els pares de la companyia de Jesús. Alonso Rodríguez, porter de Monti-sion, acompanyava normalment al confessor de la família i en una d’aquestes visites se li aparegué la Mare de Déu, que li eixugà la suor del front. Actualment, en el bosc de Bellver hi ha una capella, dedicada a sant Alonso Rodríguez, que es construí a finals del segle XIX per a commemorar aquest miracle.
Ja en el segle XVII el castell serví de presó per a un gran nombre de bandejats, acusats de pertànyer a les banderies de Canamunt i Canavall, i de bandolers (alguns d’ells tan coneguts com en Moiana, els germans Repic, i n'Alçamora). Alguns d’aquests presoners esperaven partir cap a les guerres europees, d’altres a galeres o al presidi d’Oran, mentre que alguns foren executats.
Durant la Guerra de Successió, el castell actuà com a presó dels partidaris dels dos bàndols, segons la situació de domini de l’illa (austriacistes o partidaris de Carles d’Àustria, anomenats botiflers).
L’any 1719 es va resoldre que la potestat de nomenar castellà quedava en mans del rei, acabant així amb la tradició que, des del segle XV, d’aquests nomenaments tenia la Cartoixa de Valldemossa, encara que el monestir conservà el senyoriu fins al 1835, moment de la Desamortització de Mendizabal.
El presoner més conegut que ha estat al castell és Gaspar Melchor de Jovellanos (1744- 1811), antic ministre de Carles IV, que romangué pres des de maig de 1802 fins a l’abril de 1808. Malgrat aquest confinament, molt dur en els inicis, a partir de 1805 se li atorgà un poc més de llibertat (podia passejar pel pati, pujar a la torre de l’Homenatge i rebre visites a la seva cel·la) i escriví diverses obres, com per exemple Memorias del castillo de Bellver o Descripción histórico-artística del castillo de Bellver. Se sap també que li varen ser permeses algunes excursions i se li concedí una casa a la costa on podia passar el dia després dels seus banys a la platja (prescrits pels metges).
Alguna vegada, en tornar de les meves passejades solitàries, quan el veig, a la tènue llum del crepuscle, tallar l'altíssim horitzó, em sembla veure un castell encantat, sorgit de sobte de les entranyes de la terra, com ara aquells que la vehement imaginació d'Ariosto feia sortir d'una bufada del si de les muntanyes, per fer-los servir de presó d'algun malfadat cavaller. Inundat d'aquesta il·lusió, gairebé esper sentir el so del corn tocat des de dalt dels seus albacars, o guaitar algun gegant per vigilar el pont, i aparèixer algun altre cavaller, que ajudat del seu nigromant vingui a desencisar aquell desventurat” .
Poc després, el castell serví com a presó de guerra per a un bon nombre d’oficials francesos, alguns dels quals eren companys dels captius a Cabrera.
La nit del 4 al 5 de juny de 1817 va ser afusellat en el revellí del castell el general liberal Lluis Lacy, que havia protagonitzat un aixecament antiabsolutista a Catalunya. Va ser condemnat a mort i enviat a Mallorca, per evitar una revolució a Catalunya, on ell i la seva causa comptaven al molts adeptes. Aquest va se empresonat a la mateixa cel·la que Jovellanos. Segons conten els cronistes del segle passat, la nit abans de l'execució Lacy deixà escrit en la paret de la cel·la un missatge que deia: "sentado en este sitio, Lacy pidió pan al centinela, desfalleciendo de necesidad".
El 1821, el bosc de Bellver va servir com a lloc d’allotjament per una gran quantitat d’habitants de la ciutat que fugien de la pesta groga. Moltes famílies hagueren d’habitar en barraques improvisades, cercant aires més purs, i es produí una gran tala del bosc. Aquest mateix any el castell es va convertir en una fàbrica de moneda. En el pati del castell es va dur a terme la fundició de una gran quantitat d’obres d’art religiós per a pal·liar la crisi produïda a causa de la pesta groga. S’hi va batre moneda de trenta sous en abundància i l’illa va poder fer front a aquesta crisi .
A mitjans de segle XIX, i gràcies al capità general Jaime Ortega, es millorà la comunicació del castell amb la ciutat: es bastí un camí més ample per on els carros podien pujar fins a la porta del castell.
En 1852 visitaren el castell els ducs de Montpensier, per la qual cosa la fortalesa recuperà momentàniament un cert alè cortesà, amb ornamentacions i amb l'organització d'una jornada de caça de conills pel bosc de Bellver, dirigida per J. A. Fuster i Descatlar.
El juny de 1867 es celebrà missa per darrera vegada a la capella del castell i els ornaments litúrgics varen ser traslladats a l’oratori de l’Hospital Militar. En aquesta mateixa dècada, el matemàtic i militar Carlos Ibañez utilitzà la torre de l’homenatge com a punt d’instal·lació d’un vèrtex geodèsic, que realitzava la triangulació geodèsica de Balears per al Mapa Topogràfic Nacional.
Al 1882, l’arxiduc Lluis Salvador ens comenta que “per a visitar el castell fa falta obtenir un permís de la Capitania General; aquesta és la raó per al que es visita tan poc” . Uns anys després, al 1894, la reina regent Maria Cristina concedí autorització als ciutadans de Palma per accedir i passejar pel bosc de Bellver.
El 30 de novembre de 1923, amb motiu de la visita reial d'Alfons XIII a Mallorca, la reina Victòria Eugènia recorregué el bosc i visità el castell de Bellver.
L’any 1931, durant els primers mesos de la II República, l’Estat concedí la fortalesa i el bosc a l’Ajuntament de Palma. Un any després es fundava el Museu de Bellver, actualment el Museu Històric de la Ciutat. Poc després, i amb motiu de la Guerra Civil, el castell es tornà a convertir en una enorme presó, on hi arribà a haver uns 800 presoners republicans, entre els que es poden destacat Alexandre Jaume i Emili Darder, batle de Palma, que més tard foren afusellats. Aquests presoners construïren l’actual camí que arriba fins a el Terreno.
Actualment es realitzen diferents actes culturals al pati d’armes.