"La torre de l’homenatge del castell del Rei va ser l’únic lloc on encara onejava la senyera de Jaume III després d’haver estat ocupada tota l’illa per Pere IV d’Aragó"
- Introducció
- Referències històriques
- Descripció arquitectònica
- Galeria fotogràfica
- Notes d'interès
- Rondalles i llegendes
Castell del Rei: Referències històriques
El seu origen és prehistòric ja que al seu voltant es troben restes talaiòtiques, com petits fragments de ceràmica de les cultures del Bronze o les estructures ciclòpies de Cala Castell. A l’època romana ja fou usat com a fortificació de control (s’han trobat materials d`època romana, així com l’inici de l’aqüeducte que portava l’aigua des de Ternelles a Pollentia), sobre tot a partir del segle III. A l’època musulmana fou lloc de resistència a les tropes de Jaume I que sotmetrien l’illa de Mallorca al març de 1231. Aquest va ser el darrer punt defensiu i els musulmans, amb Xuaip al capdavant, hi resistiren fins a 7 anys. Aquesta resistència és palesa arran del testimoni de la mort a Pollença d’un dels qadis de Mayurqa el 1231. Al Libre dels feits es llegeix: “e llaores metem mà a conquerir les muntanyes a els castells que ells tenien, per nom Oloró e Pollença e Sentueri”. Jaume I es va reservar la propietat d’aquest al 1231, cosa que podria explicar el seu nom.
L’avui anomenat castell del Rei es deia en el seu temps l’Alcàsser de la Garriga, o de la serra. Aquest alcàsser, esmentat en el Llibre del Repartiment, no tenia la capella amb coberta de merlets que feren els cristians. L’obra de la capella segurament la varen fer els cavallers del Temple després de prendre possessió de la zona. Una de les parets que encara es pot veure de la capella mostra els típics aparells de l´”opus espicatum”, que també es troba a altres possessions templàries del terme pollencí. Possiblement també el forn i la cuina que estava devora la capella eren obres templàries, al igual que el molí de sang. Totes les altres construccions sembla que són d`època més antiga.
Una murada, avui en runes, marca els límits del refugi natural, al qual es tenia accés a través d’una porta excavada a la mateixa roca.
La fortalesa va resistir als aragonesos en 1284, quan Berenguer Arnau l’Illa era el castellà de Pollença. Però, veient com era inútil una llarga resistència, va entregar el castell a Alfons d’Aragó, després d’un acord per al qual li quedaven assegurats alguns béns al regne de València, en correspondència als que posseïa a Mallorca i al Rosselló.
L’episodi més destacat és el de la resistència que oferí al 1343 i durant 3 mesos de setge, el darrer reducte de fidels al rei de Mallorca en Jaume III quan aquest ja havia perdut el seu regne i se l’havia annexionat la Corona Catalano-Aragonesa de Pere IV el Cerimoniós.
La torre de l’homenatge del castell del Rei va ser l’únic lloc on encara onejava la senyera de Jaume III després d’haver estat ocupada tota l’illa per Pere IV d’Aragó al 1343. El 23 de juny d’aquest mateix any va sortir de Palma l’exèrcit , Arnau d´Erill al capdavant, amb que havia d’assetjar el castell, mentre que les màquines i els trabucs eren transportats per mar, per tal d’atacar el castell també des del mar. Aquest va arreglar el camí del castell a cala castell per facilitar el moviment de l’exèrcit.
Se sap que molts pollencins també decidiren tancar-se dins la fortalesa i que gran part de la població de Pollença ajudava als assetjats en el castell, sobre tot els pastors, que de vegades s’acostaven al castell de nit portant fins i tot vitualles i noticies.
A finals de juliol el veguer obligà a que tots els habitants majors de 14 anys jurassin fidelitat al rei d’Aragó, baix pena de “cors e d´auer” (cos i béns).
S’arribà a la conclusió que l’única manera de conquerir el castell seria a través de la fam, i a finals d’agost els assetjats signaren una capitulació que rendia el castell a Pere d’Aragó.
La fortalesa va mantenir la categoria de castell, amb castellà i guarnició, fins a la segona meitat del segle XV. El nombre de soldats, o servents, anà minvant a mesura que la fortalesa perdia importància: a finals del segle XV normalment hi havia 10 soldats fins que als segles XVI i XVII es limitava a dos.
Les reparacions en els murs s’efectuaren fins al segle XVI. En aquest mateix segle, el castell quedà integrat dins la xarxa de talaies de vigilància i va estar en ús fins a principis del segle XIX, encara que a finals del segle XVII, quan es va construir una nova fortalesa al cimal d´Albercuix per a la defensa del port de Pollensa, el castell del Rei deixà de ser operatiu i l´unic canó que encara es conservava es traslladà a la nova talaia.
Se sap que en el segle XVI també va servir com a lloc de quarantena i llatzeret per allotjar als possibles contagiats per la pesta. Una dada que es coneix és la de 1564, moment en que va allotjar als apestats que arribaven de Barcelona.
Al 1715 es va decretar l’abandonament definitiu del castell del Rei, així com el d’Alaró.
A principis del segle XIX va ser venut al marquès de Desbrull com a edifici sense profit.
El castell també va ser utilitzat durant la Guerra Civil, quan es va instal·lar un lloc de vigilància.