La seva funció era la de servir de refugi per a la població camperola dels voltants en moments de perill.
Els castells roquers
Bona part dels Castells de les Balears son d’origen incert (probablement algun d’ells, si més no tots, tenen una base romana o talaiòtica, encara que no s’ha pogut precisar arqueològicament la data d’aquests). Guillem Rosselló Bordoy, a una de les seves obres , comenta que, efectuat el desembarcament dels musulmans, es va lluitar contra la defensa indígena, que probablement cercaren refugi en els nuclis romans de les muntanyes (com Santueri, Alaró i possiblement Pollença) per hostilitzar les forces musulmanes. Però un darrera l’altre varen ser reduïts aquests focus de resistència.
La seva funció era la de servir de refugi per a la població camperola dels voltants en moments de perill. A Mallorca es coneixen principalment tres fortaleses: Alaró, Santueri i el Castell del Rei. Però alguns autors, com per exemple l’Arxiduc o Josep Merino Santiesteban afageixen una altra fortalesa, que aquest darrer la situa a Randa. L’estructura que podien tenir en època islàmica ens és desconeguda, ja que hi ha molt poques referències documentals. És probable que les fortaleses de construcció romana fossin reutilitzades per a la seva funció, reformades i adaptades a l’estructura àrab, utilitzant-les fins a la conquesta cristiana. A les restes que es conserven pràcticament no es poden estudiar les restes d’època musulmana, encara que a Santueri hi ha un llenç de murada, amb dues torres quadrades, devora la porta defensada per la torre cilíndrica del segle XV, que per la seva estructura recorda la tècnica arquitectònica musulmana, malgrat les nombroses reformes posteriors. Tant a Alaró com a Santueri és freqüent l’aparició de ceràmiques musulmanes.
L´Arxiduc recull tres cites de la Crònica de Jaume I i de les antigues cròniques de Marsili i Desclot, publicades per Josep M. Quadrado al 1850, que parlen dels tres castells. Una d’elles diu: “e ha aquesta ciutat de fora tres casteyls molt forts asseguts e sitiats en molt altas montanyas. Lo un contra la part de Catalunya lo qual es dit e nomenat de Polensa, l´altre contra la part deAffrica lo qual es apeylat de Santuery, altre dintre terra qui no ès pot combatre lo qual es apeylat Alaró” .
Els husun (hisn en singular) de les ruralies es transformen en els castells roquers després de la conquesta de Jaume I. Els tres castells de Mallorca que es conserven presenten unes característiques comunes: són sempre llocs de difícil accés, allunyats de nuclis urbans i constitueixen uns magnífics observatoris. El seu valor militar està basat en les defenses naturals. La seva “inexpugnabilitat” ve donada per la seva situació, sobre plataformes de gran altura sobre roques, amb un únic accés, que és on es situa el castell i que, alhora, serveix com a porta d’entrada. En definitiva, són llocs de vigilància i darrer refugi de la població en cas de desembarcament enemic.
El major esplendor d’aquests castells es dóna a l’època medieval, però també finalitza aquí el seu protagonisme, ja que es desenvolupen noves formes de fer la guerra: apareix l’ artilleria. En aquesta època es troben ocupats i armats, i moltes vegades apareixen en els arxius noticies de les diferents obres que es dugueren a terme.
Durliat creu que els tres castells de muntanya que encara es conserven són reconstruccions realitzades pels cristians durant el segle XIII i inicis del segle XIV, seguint unes concepcions ja arcaiques a Occident. Es tracta de recintes irregulars de mur emmerletats i flanquejats de petites torres rectangulars més elevades. La porta és una obertura mal protegida, foradada en els murs o instal·lada en una torre. Aquestes, creu, disten molt de l’arquitectura musulmana de les Taifes i de la fortalesa de Santa Àgueda, a Menorca, la qual presenta unes murades de pedra i morter i torres de flanquejament plenes, que no apareixen en els castells roquers.